Nou blog

Després de dos anys de silenci, reinicio la marxa amb una pàgina web renovada. Aquesta renovació obeeix, com tot “acte”, a una raó conscient o inconscient.

L’antiga pàgina web va començar d’una forma molt simple: em va sorgir el desig i la necessitat d’escriure sobre algunes coses que m’anava trobant pel camí i que em produïen impacte, em qüestionaven o senzillament em feien pensar; esdeveniments de la vida que podien arribar des de diferents registres: biològic, psicològic i social/cultural. Els 23 post d’aquesta antiga web van rebent visites. De fet, en el moment d’escriure aquest post, les impressions arriben a les 23.000. Per molts serà una nimietat, però per a mi és un honor si he pogut aportar quelcom a algú que també s’interroga sobre les coses.

Aquests dos anys de silenci tenen la seva raó en la necessitat d’aturar-me a pensar en la profunda crisi que vivim i de la que tots n’estem afectats. Canvis profunds, molt ràpids, en molts casos violents i que possiblement guiïn els propers escrits.

Entre els canvis per mi més significatius hi trobem la “narcisització” del subjecte com a conseqüència del declivi de la “funció paterna”. Aquesta és funció necessària en el subjecte que ens permet entendre que hi ha Llei, que no tot val, introduint al subjecte en un marc ètic que dóna direcció i sentit a la vida.

El dèficit d’aquesta Llei promou la exacerbació del individualisme, de la immediatesa i de l’hedonisme. El simbòlic trontolla quan l’ús de la paraula es perverteix. Vivim en temps on sembla que no tinguem història i on el present ocupa quasi tot el lloc.

Diu Bertolt Brecht “Quins temps seran els que vivim, que es fa necessari defensar el que és obvi”. I cal insistir: recordar d’on venim, parar-nos a pensar, delimitar i seguir utilitzant la paraula amb l’esperança de què no sigui del tot baldana.
Isabel Cavallé Miranda

Deixa un comentari