Què ha passat amb l’amor romàntic?

(QÜESTIONARI PLANTEJAT PER LA REVISTA PSYCHOLOGIES [R.P.] PER L’EDICIÓ DE MAIG DE 2012)

R.P.: El fet que avui en dia tothom busqui l’amor romàntic, ha fet que en certes ocasions tinguem expectatives massa altes respecte a com ha de ser una relació de parella?
No estic segura de que avui en dia “tothom” busqui l’amor romàntic. Tot i que sí és veritat que la cultura occidental ha emfatitzat històricament aquest tipus d’amor per sobre d’altres models.

Aquest model ha estat difós socialment per la literatura, els contes infantils i el cinema, entre d’altres mitjans. A “Pretty Woman”, una prostituta és “salvada” de la seva mísera vida gràcies a un home atractiu i, com no, ric. A “Notting Hill”, el personatge que interpreta Hugh Grant està trist i frustrat fins que casualment es troba amb una actriu famosa, la seva mitja taronja, que el desperta de la seva letargia i el fa sentir viu.

L’amor romàntic és considerat com un sentiment diferent i superior a les meres necessitats fisiològiques i generalment implica una barreja de desig emocional i sexual, otorgant més èmfasi a les emocions. En l’amor romàntic es tracta un tipus d’afecte que suposadament ha de ser per tota la vida, exclusiu, incondicional i que impliqui un alt grau de renúncia. El sacrifici per l’altre, la fusió amb l’altre, l’oblit de la pròpia vida juntament amb la fantasia de trobar la mitja taronja, serien característiques d’aquest tipus d’amor.

Precisament, aquest tipus d’amor assumeix l’existència de dues persones incompletes i infelices que troben el sentit de la seva existència en “l’altre”. Molts homes i dones senten una especial inclinació vers a històries en les que es produeix aquest encontre amb “l’altre ideal”. Per a molta gent, la vida comença quan es produeix aquest encontre tan “especial”. Qui tingui interioritzades aquestes idees no té un projecte de vida individual sinó que condiciona tota la seva existència a aquesta altra persona que li aportarà il·lusió, confiança, entusiasme… El sentiment d’identitat personal estaria lligat a trobar aquesta relació idíl·lica i mantenir-la.

R.P.: El fet que haguem idealitzat tant l’amor, és font de frustracions?

Aquest model idealitzat crea falses expectatives i gairebé sempre condueix a la frustració, ja que promet la resolució de la “incompletitut”, ens promet la felicitat al trobar allò que suposadament ens falta en aquesta parella que es converteix en mitja taronja.

Aquest model confon l’afecte i l’enamorament. La renúncia d’un mateix és en certa mesura la base de la violència de gènere.

Aquest model, de fet, podria legitimar certa patologia denominada dependència emocional, un trastorn de la personalitat que s’emmarca dins les dependències afectives. Per a molts autors és un trastorn d’addicció, on l’objectiu és omplir un buit en el subjecte que la sofreix.  Parlem de trastorn de la personalitat si tendeix a tenir un patró crònic i estable al llarg de la vida de la persona. En la dependència emocional, el subjecte és controlat per la necessitat de l’altre i per la por intensa a la pèrdua i a la soledat, les quals contaminen el vincle. Aquest trastorn es presenta en un 10% de la població adulta i aproximadament en un 75% dels casos, és a dones.

El concepte cultural de l’amor romàntic està, avui dia, absolutament desfasat. Aquest desfasament ve derivat de la no-evolució del concepte de l’amor en front a enormes divergències entre l’entorn socio-cultural de (1) l’època en el qual l’amor romàntic va aparèixer (a l’Edat Mitjana) i (2) els temps contemporanis. A la societat occidental, a partir del segle XX, els ideals de l’amor romàntic han estat abandonats.

Davant aquest model d’amor romàntic, el sociòleg polonès Zygmunt Bauman contraposa el concepte d’amor líquid. Bauman postula que en la postmodernitat, els vincles humans s’han tornat fràgils, mancats de solidesa i amb tendència a ser cada cop més fugaços, superficials i amb el menor compromís. Les relacions per Internet es convertirien per a Bauman en el model que s’exporta a la resta de relacions de la vida real. Més que relacions, es busquen connexions, ja que aquestes no necessiten d’implicació ni profunditat; en les connexions, cadascú decideix com i quan connectar-se. A més a més, un pot sempre polsar la tecla “suprimir”.

Per altra banda, el sociòleg britànic A. Giddens inventa el terme amor confluent, un model d’amor o de relació de parella que apareix amb la revolució sexual a mitjans del segle XX a la cultura occidental. Es defineix per oposició a l’amor romàntic. Aquest model d’amor sorgeix de la mà de les transformacions en l’esfera pública i privada que la revolució sexual va implicar: la anticoncepció, l’acceptació de la homosexualitat, la millora relativa de la posició de la dona a la societat, el reconeixement de la necessitat d’aconseguir una major igualtat entre els gèneres, la legalització del divorci i les transformacions dins el nucli familiar, entre d’altres. Aquestes noves idees necessitaven revisar el model d’amor romàntic, que dominava fins el moment. En especial, calia democratitzar la posició de la dona dins les relacions de parella.

Referent a la consideració del “jo”, les persones se senten íntegres i completes per sí soles i les relacions en les que s’involucren només els aporten satisfacció sexual i afectiva, donant-li una major importància a la associació voluntària.

En relació al temps de les relacions, no existeix una duració predeterminada com en el cas de l’amor romàntic, en el qual l’ideal és l’amor etern. Les relacions duren mentre es mantingui l’interès dels involucrats. Si algun dels dos escull acabar-la, la relació es dóna per finalitzada.

Hi ha pretensió d’igualtat de gènere, tant en les relacions de poder com en el donar i rebre emocionar.

Se li dóna molta importància a la satisfacció sexual, a un nivell similar que la vinculació afectiva.

Respecte a la conducta sexual, la qüestió de la monogàmia passa a ser un acord intern de la parella, constituint-se en alguns casos parelles swingers o obertes. Si bé l’amor confluent ve a legitimar les parelles homosexuals, això no significa que tota relació de parella homosexual hagi de respondre al model d’amor confluent.

R.P.: És un impossible intentar trobar la fórmula que fa que una parella funcioni perquè cada parella és diferent i crea la seva pròpia manera de funcionar?

Evidentment, cada subjecte és únic i cada parella també ho és. Cada parella ha de trobar, o millor dit, construir un model que permeti una convivència on hi hagi espai per al desenvolupament personal de cada membre de la parella, i això no és incompatible amb el desenvolupament de la vida familiar.

Diferents autors de la psicologia social distingeixen 6 formes de comportament amorós: Ludus (l’amor com a joc, el compromís és evitat). Storge (amor com a forma evolucionada de l’amistat, és important que la parella presenti una afinitat de gustos, interessos i nivell de compromís). Eros (predomina l’amor en forma de passió física i emocional, i correspon a l’amor romàntic). Àgape (l’amor a l’altre estarà per sobre dels propis interessos, és l’amor espiritual, l’amor maternal. Correspon a l’amor platònic). Mania (és l’amor intens i possessiu, es correspondria també amb el concepte occidental de romanticisme. És el primer amor que presenten per norma general els adolescents). Pragma (les expectatives vers la relació són clares i s’espera, de forma pràctica, que aquestes es satisfacin. És un amor conduit pel cap, no pel cor: poc demostratiu).

Totes aquestes formes de comportament amorós són pures ja que no es poden mesclar en una relació, són legítimes sempre i quan responguin a un acord de la parella.

Cal diferenciar els dos aspectes de la relació: la relació eròtica i la relació de responsabilitat i compromís necessaris per sostenir els béns compartits i l’educació i cura dels fills, si els n’hi ha.

Si la relació se sosté exclusivament en la satisfacció i els dos membres de la parella hi estan d’acord, perfecte.

El problema és quan la parella pretén associar-se per a obtenir metes comuns: béns, fills, etc., i queda escamotejada la responsabilitat i l’esforç que suposen la seva consecució.

R.P.: Entre els consells habituals sobre com aconseguir que una relació perduri, està el fet que cadascú cuidi i mantingui la seva parcel·la privada. Perquè és tan important?

És important que cada individu mantingui la seva individualitat, i no fer-ho seria com una forma d’alienació.

A partir del mite de la mitja taronja es generen un conjunt d’expectatives a més llarg termini, capaces de bloquejar la resolució de conflictes quan necessàriament ocorrin.

La idea de que l’altra persona és la meva meitat perduda implica pensar que “els dos junts constituïm una unitat” i que, per tant, tenim que coincidir necessàriament en desitjos, formes de satisfer-los, criteris, valors, inquietuds, pensaments, sentiments, preferències, gustos… En altres paraules, es creu que amar a l’altra persona és coincidir amb ella en una gran varietat d’aspectes.

La diferència s’interpreta com a desamor o mostres d’egoisme. Quan inevitablement sorgeixen els conflictes, es produeix en un enfrontament basat en el que podem anomenar “model de confrontació”, que suposa que si un té raó l’altre s’equivoca. En aquest estat de les coses, cada membre de la parella intentarà que l’altre faci o deixi de fer el que ell o ella vulgui.

Apareixen les baralles pel poder en el sí de la parella, les quals generen molt ressentiment, decepció, frustració i amargor.

Una parella sana ha de respectar la diferència. No existeix LA VERDAD, hi ha tantes veritats com subjectes, i això suposa respectar els criteris, necessitats, espais de l’altre.

R.P.: Com podem evitar que aquest vincle que ens uneix a l’altre es converteixi en una relació fusional i de dependència?

Una parella madura és capaç de compaginar diferents moments i diferenciar la realitat i el joc.

No sembla desitjable l’ideal d’amor romàntic. No obstant, és important tenir en compte que la fusió és un desig genuí de tota persona ja que la nostra primera existència sempre està fortament lligada un altre ser humà. Aquesta és la raó de tenir una forta pulsió cap a la fusió. D’adults el moment fusional per excel·lència és el coit (joc de l’adult). I, en qualsevol cas, existeixen diferents graus de fusió en diferents moments d’una relació. I això és perfectament natural. La fusió com a part d’un procés en una relació, però no com a base sobre la qual fonamentar un vincle afectiu. Per tant, la conclusió seria: fusió sí, però en moments específics. Poder funcionar en ocasions com a parella i en ocasions a títol personal.

Diàleg, respecte i coherència, són ingredients imprescindibles per a tota relació humana.