Malestar a la Globalització: Dependències a l’era digital

(Ponència presentada en el sisè congrés Plataforma Mediterrània)

La personalitat és un conjunt de característiques o patrons que defineixen a una persona. Això inclou: els pensaments, sentiments, actituds, hàbits i conducta de cada individu, que d’una manera molt particular, fan que les persones siguin diferents.

De tots és conegut que el subjecte és el producte de l’articulació dels registres biològic, psicològic, i social-cultural.

No naixem amb una personalitat ja determinada, sinó que naixem amb certes característiques pròpies que amb el pas del temps i amb el factor més determinant, que és d’origen ambiental, veurem com es va definint.

Per la psicoanàlisi, els registres real, simbòlic i imaginari conformen de manera conjunta una estructura que possibilita el funcionament d’allò psíquic.

Intentarem articular aquests registres per a intentar explicar-nos el fenomen de les dependències a l’era digital: ciber-joc, ciber-sexe, comunitats i xarxes socials.

-A.- El context social actual.-

Hi ha un gran consens entre els grans pensadors, els quals afirmen que cada època té unes característiques pròpies que marquen les nostres vides: això és, la forma de relacionar-nos, de gaudir i d’emmalaltir.

Quins són els trets fonamentals de la nostra contemporaneïtat? El que ràpidament ens ve al cap és LA CRISI. Però quina crisi? Què hi ha dins aquesta crisi?

Els grans canvis produïts per la globalització, del que s’ha vingut anomenant postmodernisme, ha transformat l’espai simbòlic cultural on la subjectivitat s’estructura. La postmodernitat engendra una nova sociabilitat que depèn del mercat, un mercat reestructurat pel neoliberalisme.

El nou malestar de la cultura és el corol·lari de la ficció que tot sofriment, angoixa o dolor poden ser resolts mitjançant objectes. La reivindicació del subjecte addicte a emmudir qualsevol rastre de malestar, apareix així legitimada en la nostra societat hedonista.

La globalització és un fenomen que avui en dia constitueix un dels factors psicosocials més destacables i un dels reptes més importants de les ciències psicosocials pel segle XXI.

Així doncs, la societat líquida, postmoderna, global, capitalista neoliberal, ha imposat canvis en tots els registres de la nostra existència. Alguns canvis que podríem ressaltar són:

– 1.- En relació al temps.

Vivim a l’era del furor. Avui en dia tot el món sofreix la malaltia del temps. Les persones i les coses estem sotmeses a la pressió de la màxima rapidesa.

Klaus Schawab, fundador i president del Fòrum Econòmic Mundial de Davos, diu: “estem passant d’un món on el gran es menja al petit a un món on els ràpids es mengen als lents.”

No hi ha temps, no hi ha pausa, no hi ha interval, no hi ha coma, ni punt i coma. La postmodernitat ens empeny cap a l’acció, en contra de la reflexió i el pensament.

– 2.- En relació a l’objecte: Societat de consum o societat de “l’usar i llançar.”

Zygmunt Bauman, un brillant pensador d’origen polonès, ha caracteritzat la nostra societat com a societat líquida, contraposada a la societat sòlida. Líquid com a sinònim de precari. Descriu així la vertiginosa substitució d’objectes i relacions, on tot es torna obsolet a gran velocitat i on se’ns col·loca en la posició de consumidors consumits.

Lipovetsky, pensador francès, subratlla que el consumisme condueix a la decepció, al desencant i a l’ansietat, situacions que l’individu intenta pal·liar anestesiant el ser amb medicaments antidepressius, ansiolítics, alcohol, drogues il·legals, menjar, joc…

– 3. L’era de la pantalla global: la virtualitat, el ciber-espai.

Vivim envoltats de pantalles. Pantalles a tots els llocs i en tot moment. A les botigues, als aeroports, als cotxes, als avions. Pantalles petites, pantalles planes, tàctils, ordinadors, consoles de videojocs, telèfons, ipads, iphones, GPS, e-books, pantalles per veure-ho i fer-ho tot ara mateix, amb només un clic: relacionar-nos, jugar, practicar sexe. Això sí, tot virtual.

En aquests moments no hi ha estudis suficients com per a determinar els efectes que la vida dins la pantalla té sobre la nostra relació amb el món i amb els demés, però el que no podem posar en dubte és que estem vivint una tremenda mutació cultural que afecta de ple la pròpia existència.

La pantalla té el poder de la immediatesa. Tot és ja; la tolerància a l’espera i la frustració no tenen cabuda.

– 4.- La importància de la imatge a la postmodernitat.

Pantalla és igual a imatge, i la cultura contemporània ens aclapara amb tal quantitat d’imatges que es fa difícil trobar temps per llegir-les o comprendre-les.

La imatge predomina sobre el registre simbòlic de la paraula.

Si bé el registre imaginari és fonamental en la constitució del jo, i en permet una primera identificació, la imatge ja de ser aparaulada, és a dir, precisa d’una lectura simbòlica que permeti comprendre i diferenciar LA REALITAT VIRTUAL i LA REALITAT REAL.

Les noves tecnologies sinestèsiques (barreja d’impressions de sentits diferents) té un efecte en el cos en forma d’addiccions, abúlia o anestèsia.

La paraula addicte ve del llatí, a-dictum, i vol dir “no-dit”, allò de l’ordre simbòlic que queda escamotejat.

La imatge sempre menteix. La imatge és una il·lusió de completesa que dóna una satisfacció d’entrada, però que acaba produint angoixa i depressió perquè bloqueja la falta, i si la falta és bloquejada, el desig queda també obturat.

L’individu es compara amb aquesta imatge ideal i es deprimeix, intentant emular les imatges reparades amb photoshop.

– 5.- Fragilitat dels vincles socials.

Els vincles són màquines de teixir. Mitjançant els vincles podem teixir coses sòlides.

Però a la societat líquida-postmoderna els vincles s’han debilitat: s’observa una important decadència de les grans institucions: escola, família, salut… La Democràcia ha sofert un profund debilitament, juntament amb l’Estat com a promotor de l’economia del benestar.

No corren bons temps per a la família, la principal forma d’organització dels sers humans: ni el matrimoni, ni els béns compartits, ni els fills són referents que mantinguin la duració i el compromís. La relació es basa exclusivament en la satisfacció que dóna, quedant escamotejat el compromís, la responsabilitat i l’esforç. Les funcions maternes i paternes tenen un paper clau en el desenvolupament de l’individu. Les fills són projectes a llarg termini, i el llarg termini requereix compromís. Els fills, per créixer saludablement, necessiten: estabilitat familiar, que se’ls tingui en compte, que se’ls escolti, estimi i eduqui. I això implica vàries coses: posar límits adequats, ajudar a aparaular el malestar, ajudar al nen/adolescent a suportar l’espera, la frustració, i que entengui que tot a la vida requereix un esforç sostingut.

El subjecte necessita estar inclòs com a individu a un grup, i les xarxes socials poden donar la impressió d’estar inclòs en una comunitat. A Catalunya, un 55% dels adolescents entre 12 i 17 anys es declaren usuaris d’alguna xarxa social. Aquestes es converteixen en una eina imprescindible de comunicació per a les noves generacions. I el seu ús no és nociu sempre que substitueixin les relacions reals.

– 6.- La sexualitat

S’evita el cos a cos. El cos erogen tendeix a quedar en una virtualitat: les relacions resten buides de temps i de presència. Els encontres reals o presencials que havien estat anteriorment virtuals, moltes vegades són decebedors ja que no concorden amb l’ideal virtual.

El sexe on-line dóna una satisfacció immediata sense haver de passar pel treball de la seducció, igual que qualsevol altra droga.

– B.- Característiques psicològiques humanes que faciliten l’addicció

A “El malestar a la cultura” de l’any 1930, Freud diu que la cultura està travessada pel malestar i que aquest és inherent a ella, és a dir, que per més que tractem d’evadir-lo sempre tornarà a aparèixer. Per tant, i per suportar aquest malestar, el ser humà ha utilitzat diferents tipus de calmants que facin més suportables les penes. I en citarà tres: poderoses distraccions, distraccions substitutives, i substàncies embriagadores. A aquestes últimes Freud les considera com els mètodes més eficaços per a fugir del sofriment, per la manera en la que influeixen sobre l’organisme.

“A aquest tipus de mètode no només li devem un guany immediat del plaer, sinó una quota d’independència respecte al món exterior. Sabem que amb l’ajuda dels “quitapenas” és possible abstraure’s en qualsevol moment de la pressió de la realitat i refugiar-se en un món propi, que ofereix millors condicions de sensació. Aquesta propietat dels mitjans embriagadors determina justament el seu caràcter perillós i nociu.”

a) La contradicció humana vers al problema de la llibertat.

Volem ser lliures, però al mateix temps, la llibertat és temuda perquè ens obliga a tenir criteri propi, a prendre decisions, a renunciar. Per a ser lliure, cal saber tolerar la incertesa i assumir la responsabilitat. A la societat líquida, la responsabilitat de la pròpia vida tendeix a ser eludida.

b) La negació de la mort.

El ser humà, en totes èpoques i cultures, s’ha rebel·lat contra la mort. La nostra finitud ens produeix angoixa, por, intolerància. Tot i els intents per distreure i eludir la mort, actitud que veiem des de temps immemorials, mai fins ara s’ha vist un renec tan radical de la mateixa. Vivim en una bombolla il·lusòria d’eterna joventut, ajudada per la indústria i els avenços tecnològics. 

Les addiccions mostren aquesta postura contradictòria vers la mort. L’addicte, en l’acte de repudiar-la, va al seu encontre: sobredosi, carreres en sentit contrari…

c) El  ser humà:  prematur i desemparat.

L’espècie humana neix prematura, si la comparem a altres espècies animals. En els seus primers anys de vida, el bebè és totalment dependent de la mare o substituts. Si no fos per aquests suports externs, no se’n sortiria per sí mateix. Així doncs, l’espècie és portadora d’una dependència original, d’arrel, la qual subsisteix d’alguna manera per tota la vida.

Som sers relacionals, els vincles són decisius per a la constitució de la identitat i de la personalitat. El problema radica en que si hi ha hagut alguna falta important en la constitució d’aquests vincles, o si no s’ha pogut sortir (relativament) d’aquesta dependència, és fàcil caure en el laberint de qualsevol addicció que ens pugui produir la il·lusió de sentir-se complet.

d) La condició narcisista humana.

El narcisisme fa referència a l’amor cap a un mateix, apunta a l’autoerotisme i a la autosatisfacció. Si bé és un esglaó necessari per al desenvolupament de la personalitat, aquest ha de ser superat per a aconseguir el ple desenvolupament del subjecte. En el narcisisme no hi ha punts mitjos, només compten els extrems: o tot o res.

C.-  Les noves patologies.

Si sumem tots els trets als quals ens hem referit, la precarietat de la condició humana, i els aspectes més perillosos del context social actual, tindrem com a resultat un “caldo de cultiu” d’addicions juntament amb altres patologies pròpies de l’època, com ara: trastorns de l’alimentació, l’anorèxia perfilant-se contra la completesa i l’excés, i les depressions com a conseqüència de la desintegració de lo social, de la decepció, de la impossibilitat d’emular la imatge i les addiccions.

La pressió que impulsa a l’individu a l’acció, més l’imperatiu de consumir, més la fal·làcia de la imatge que es presenta com a completa i ideal, ens permet fer hipòtesis sobre les possibles causes de la generalització de les addiccions tan presents a l’actualitat. Addictes n’hi ha hagut sempre, en totes les èpoques i cultures, però és la primera vegada que la societat en el seu conjunt és addicta. Si sumem el tabac, l’alcohol, les drogues il·legals, les legals com analgèsics, tranquil·litzants, antidepressius, hipnòtics, el menjar utilitzat no com aliment sinó com a ansiolític, el nadal, els moderns gadgets… El que estigui lliure de trets addictius que tiri la primera pedra.

Rere cada addicció hi ha un individu únic amb un sofriment particular. El símptoma no es remet a l’estructura, per tant a través de només el símptoma no podem fer un diagnòstic. El símptoma de la addicció, com el de la depressió o l’anorèxia són només això, un símptoma. Haurem d’escoltar atentament al subjecte per a poder esbrinar l’estructura del pacient i esbrinar quina funció té l’addicció en el pacient. L’escolta del símptoma ens remetrà a l’estructura subjacent, és a dir, neurosi, perversió, psicosi.

• A la neurosi: l’addicció tindrà la funció de distreure la falta, d’anestesiar les penes.
• A la psicosi: l’addicció pot tenir la funció d’impedir un mal major: evitar l’angoixa psicòtica. En el cas de la psicosi, a vegades el símptoma d’addicció és un mal menor que no hem d’atacar frontalment. Deixar al subjecte sense el seu símptoma pot comportar riscos greus i, en aquest cas, caldrà tractar d’instal·lar un símptoma que estabilitzi al subjecte a un preu menor.

Addicció al joc on-line.

El joc representa una part important de l’experiència humana. Tots hem après a relacionar-nos amb el nostre entorn familiar, social i cultural a través del joc.

Es posa molt èmfasi en el caràcter recreatiu del joc, però el joc és molt més que això: permet conèixer, descobrir el món, i prepara als homes per a la vida adulta.

L’aparició del joc simbòlic es presenta exclusivament en el ser humà juntament amb el llenguatge, intrínsecament simbòlic.

A partir dels anys 70 els jocs de rol van viure una gran eclosió. Els beneficis d’aquests jocs són tan importants que els psicòlegs, pedagogs, i educadors recomanen el seu ús.

Amb l’aparició d’Internet els jocs de rol s’han ampliat de forma tremenda, podent-se jugar amb jugadors de tot el món. Els jocs de rol i els jocs d’atzar tenen avui en dia gran quantitat d’adeptes per la seva facilitat d’ús i immediatesa.

Com en qualsevol altra activitat, els jocs de rol i d’atzar són susceptibles de ser utilitzats incorrectament. Quan el joc es desvia de la seva funció bàsica lúdica, deixa de ser un mitjà per a convertir-se en una finalitat podem parlar d’un ús patològic.

Una pacient em comentava que el seu germà ha tornat a viciar-se a l’ordinador i que ja quasi no surt de casa. Però aquesta vegada no s’aïlla perquè està enamorat i xateja amb la seva novia. El germà és de tipus postmodern, s’ha enganxat a “Second Life”. Quan el joc perd les seves funcions de preparar-nos per a la vida real i la vida real transcorre a la pantalla, llavors ens trobem davant d’una ludopatia.

Tenim una important i àrdua tasca davant nostre. Una tasca assistencial per un costat, i preventiva per un altre. La tasca assistencial amb el subjecte de l’addicció, en el meu mode d’entendre les coses, passaria per tractar d’ajudar-lo en el seu procés d’individualització, per ajudar-lo a construir una identitat pròpia que connecti amb allò social.

L’augment imparable de les ciber-addiccions necessita una feina conjunta de tota la societat: pares, professionals i institucions han de lluitar no tant en contra de l’addicció, sinó per a tractar de resoldre els problemes que hi ha a la seva base.

Necessitem als nostres joves. La societat necessita urgentment joves amb imaginació, creativitat, i compromesos en allò social, per així entre tots tractar de trobar un model que permeti la integritat i que torni al subjecte a la seva dignitat.

Isabel Cavallé Miranda

Especialista en Psicologia Clínica- Psicoanalista