Una versió de la síndrome d’Asperger
El cinema de Hollywood en els anys 80 amb la pel·lícula “Rain Man”(1988) difon una imatge de l’espectre autista i, més concretament. del que avui anomenaríem Autisme d’alt rendiment o síndrome d’Asperger. Encara que anteriorment Richard Sarafian (1969) roda la pel·lícula “Run Wilde, run free” que relata les dificultats d’una família en la qual hi ha un fill autista de 10 anys.
No va ser fins a principis dels anys 80 que Lorna Wing, va difondre els estudis d’Hans Asperger creant així el terme de síndrome Asperger i també va conceptualitzar el que va anomenar Espectre Autista i la Triada de Wing, que dóna compte de les dimensions afectades, bàsicament: interacció social, comunicació verbal i gestual, i absència de pensament simbòlic o imaginatiu.
No és fins a l’any 1994 que s’inclou en el DSM la categoria de Síndrome de Asperger dins del Trastorn de l’Espectre Autista. A partir d’aquí es va produir un boom que giraria entorn del tema: pel·lícules, curtmetratges , sèries i documentals.
“Pastel de pera con lavanda” és un film amable, romàntic, al meu gust ensucrat, que pot crear falses creences en l’espectador.
Els protagonistes, Louis i Pierre es xoquen amb una particular manera de trobada i a partir d’aquí inicien una relació.
Ella Louis és una dona vídua, amb dos fills i amb greus dificultats per sostenir el negoci que dirigia el seu marit mort. L’aspecte angelical sempre impecable i cuinant pastissos fa de la Louise un personatge molt poc creïble.
D’altra banda Pierre està diagnosticat d’Asperger, la seva mare va morir i està acollit per un llibreter amb el qual viu en un ambient propici per a ell; sembla que tots dos es fan bona companyia amb ajuda dels escacs, els llibres i l’ordinador. Fins que Louise l’atropella amb el cotxe. A partir d’aquí tot canvia a les seves vides.
Els dos han perdut uns éssers molt importants: Louise ha perdut al seu marit, pare dels seus fills i cap del negoci, mort practicant esport d’alt risc.
Pierre ha perdut a la seva mare però sembla estar ben compensat gràcies a l’acolliment del llibreter que el tracta com a un fill.
A partir d’aquesta topada Pierre acompanya a Louise, posa ordre a les seves coses, li ajuda en el negoci fins a aparèixer com el que la “salva”.
D’altra banda sembla ser que Pierre s’ha enamorat d’ella i ella el “salva” donant-li un lloc en la seva vida.
La pel·lícula és un compte bonic i amable en la línia de Prety Woman; ella el salva a ell i ell la salva a ella. Pierre troba la llar perduda amb la mort de la seva mare i ella a l’home que està amb ella, braç a braç, fent-se càrrec de la seva responsabilitat en lloc de practicar esports de risc.
Cadascun ha retrobat l’objecte perdut?
Al final del film es sobreentén que entre els dos personatges poden arribar a construir un UN sense falta. Preciós però fals i això pot confondre a l’espectador. Entre ells pot existir una relació d’amor però no una relació de parella com podríem entendre. Poden ajudar-se, per descomptat, però d’aquí a pensar que és possible una relació de parella emocional i sexualment estable és induir a l’espectador en l’error.
Louise el pot estimar però no com a home, a causa del seu síndrome. to
Pierre li dóna a Louise una presencia amb en la seva singular manera d’estar; s’ocupa, la ajuda i aquesta presència disfressa el buit que va deixar la mort del seu espòs. Però mai podrà suplir aquesta absència; la pot fer més tolerable o pot posar en escena una altra magnitud de la falta.
Pierre la pot ajudar amb la seva intel·ligència: ordenant, preveient les gelades o investigant en els seus comptes. Sabem que hi ha empreses que contracten persones afectades d’Asperger pels seus bons resultats professionals, però Pierre no li podrà oferir res més que aquesta particular i limitada presència.
Pel·lícula evitable, barreja de “Amelie”, “Prety Woman” i “Sota el sol de la Provença”.
Si volen aprofundir en una realitat no tan amable tenen altres possibilitats, per exemple: “Mater amantíssima” de José Antonio Salgot.
Isabel Cavallé Miranda
