El suïcidi; entre el col•lectiu i l’individu

Gairebé 3.000 persones acaben amb la seva vida cada dia.

En els últims 45 anys les quotes de suïcidi han augmentat en un 60% a nivell mundial.

El suïcidi constitueix una de les tres causes principals de mort en persones entre els 15 i els 44 anys, guarismes que no inclouen els intents de suïcidi, els quals són vint vegades més freqüents que els propis suïcidis duts a terme amb èxit. Aquestes dades ens porten a pensar que hi ha hagut un augment significatiu de suïcidis en els joves. Ens trobem davant un problema de Salut Pública.

Del suïcidi no se’n parla, o se’n parla poc. S’apunta a la idea de que no convé parlar d’aquests temes en els mitjans de comunicació ja que podria induir al contagi.

No obstant els professionals de la salut no opinem de la mateixa manera. L’ex-directora del programa de prevenció de suïcidis de l’Hospital de Sant Pau, Carmen Tejedor, ha defensat la necessitat de parlar del fenomen, negant el temut “efecte crida” pel simple fet d’abordar el tema.

L’acte suïcida, en sí mateix, desprèn un alt grau de malestar i ens porta a l’autocrítica, a parlar d’alguna cosa que no estem fent bé.

El suïcidi és exclusiu de la raça humana i ha estat present en tota la nostra història: Sócrates, Virginia Wolf, Érika Ortiz i un llarg etcètera es varen suïcidar.

El sociòleg francès Emile Durkheim, a la seva obra El suicidio, defineix el suïcidi com a “tot cas de mort que resulti, directa o indirectament, d’un acte positiu (llençar-se a la via del tren) o negatiu (consum excessiu de drogues, accions impulsives) realitzat per la víctima mateixa, tot i sabent que es podria produir tal resultat”.

Ningú que és feliç se suïcida. Qui ho fa, és sempre una persona amb un dolor físic i/o moral al que no hi troba sortida i se li fa insuportable.

Clàssicament s’ha diferenciat entre els intents de suïcidi i el suïcidi dut a terme amb èxit, entenent sovint el primer cas com una forma de cridar l’atenció i considerat a vegades, erròniament, com un acte benigne.

Tot intent de suïcidi ha de prendre’s amb absoluta serietat, de la mateixa manera que cal posar especial atenció a la ideació suïcida.

Les persones realitzen intents de suïcidi per tot tipus de raons, donat que les situacions límit subjectives que els poden provocar són ben diverses.

Un informe de la Organització Mundial de la Salut calcula que un 90% dels suïcidis responen a subjectes que sofreixen malalties mentals que no han estat tractades i, a vegades, ni tan sols diagnosticades. Una depressió severa és, probablement, el dolor més insuportable que un ser humà pugui suportar. El suïcidi es presenta moltes vegades com l’única manera d’escapar d’aquest mal. Dins d’aquest grup podem trobar la mort de Craig Ewert, qui se suïcidà davant la seva càmera web. Algunes de les seves últimes paraules varen ser: “M’odio a mi mateix i odio viure. He decebut a tothom i sento que mai milloraré.”

El 10% restant seria degut a raons més exògenes: ruina econòmica, desnonament, malaltia invalidant. Situacions en el que el subjecte resta atrapat en la desesperança i no troba sortides en un futur. En aquest grup inclouríem el suïcidi públic de Ramón San Pedro.

Durkeim afirma que el suïcidi és un fenomen individual que respon essencialment a causes socials, és a dir, que és un fenomen que es presenta entre el col·lectiu i l’individu. Les societats presenten certs símptomes, desajustos en la integració i regulació socials entre el col·lectiu i l’individu. I en els últims temps s’ha tendit a relacionar el suïcidi amb la crisi econòmica, relació certament un tant reduccionista.

Diferents intel·lectuals apunten a l’estructura del capitalisme com la causant de l’increment de trastorns mentals: la fragilitat dels lligams socials, competència desmesurada, la nul·la tolerància a la frustració sumada a determinats ideals impossibles. Això, sumat a la caiguda dels valors com ara són la responsabilitat, la creativitat, la justícia, la tolerància, l’equitat, l’honradesa, deixen el subjecte a la deriva, constatant-se una falta de sentit a l’existència.

Davant aquest ordre de les coses, és imprescindible la detecció i l’atenció prematura de la depressió per a la prevenció del suïcidi o les conductes suïcides.

En l’actualitat existeix un abús de la teràpia farmacològica, sent a vegades l’únic recurs pel pacient, podent-se convertir en alguns casos en l’arma utilitzada per a dur a terme l’acte suïcida (veure el cas Craig Ewert). És necessari detectar les motivacions totalment individuals que són essencials en aquest acte, això és, tractar la singularitat del cas i dotar a l’individu d’eines per a poder posar un límit al sofriment.

Isabel Cavallé Miranda

http://www.suicidioprevencion.com

Web de Barcelona d’ajuda a familiars per a prevenir i/o superar el suïcidi.

Deixa un comentari