“Custòdia compartida”: Quan la legalitat jurídica no és suficient

 

Xavier Legrand estrena a Catalunya “Custodia compartida’, cinta que ha estat un gran èxit en el seu país, França.

La pel·lícula comença en els jutjats: Miriam (Léa Drucker) la mare i Antoine Bresson (Denis Ménochet) el pare, lluiten per la custòdia dels seus fills: Julien (Thomas Gioria), Joséphine (Mathilde Auneveux), de 18 anys.

Una jutge llegeix als pares i als dos advocats la carta de Julien, en la que el nen explicita de forma insistent que no vol veure al seu pare, ja que és un home violent. També es presenta un certificat d’una infermera d’una lesió a la mà de la filla per una agressió del pare. L’advocada del pare defensa el cas dient que el seu client té dret a estar amb el fill i que en la seva feina i en el club de caça on és soci, l’home és descrit com una persona normal, neguen el seu caràcter violent i es posa en qüestió la validesa de la paraula de la mare i els fills. El pare demana la custòdia de forma pausada i continguda. La mare calla. La jutge com es força habitual, com que no hi ha proves fefaents, no es mulla i concedeix la custòdia compartida. El fet fefaent, tangible no és igual al fet real.

Les consultes dels psicòlegs estan plenes de casos com aquests, on un dels pares pateix trastorns de personalitat; en moltes ocasions aquest trastorns no es mostren de manera pública i pot ser difícil entreveure’ls. És allò que es diu: “A casa és d’una manera i a fora es molt diferent.” Sabem dels greus problemes psicològics que comporta als familiars, especialment als fills, que el trastorn de personalitat, en les seves diferents vessants, no sigui anomenat ni diagnosticat. Els fills creixen en un ambient tòxic generador de angoixa, ja que les regles de joc son confuses, pot ser molt difícil, per a ells, diferenciar el que està be del que està malament. Es fa difícil entendre que el discurs del fill no sigui validat. Que es tracti, de vegades, als menors d’edat com si no fossin subjectes de ple dret . Que la seva paraula no compti és quelcom preocupant, siguin nens, adolescents o adults.

Míriam en tota la cinta va amb peus de plom, intenta mostrar-se submisa: permet que el ex-marit l’abraci, facilita el divorci demanant el mínim, intenta negociar amb ell, i calla. Aquest tipus de comportament és molt freqüent en dones assetjades: És sotmeten per tal d’evitar qualsevol tipus de conflicte, per tenir la festa en pau i que la cosa no vagi a més. Els costa molt denunciar ja que, moltes vegades creuen que potser, la culpa del que passa és d’elles; tenen por a no ser cregudes i que tot pugui acabar de forma dramàtica.

Julien no vol anar amb el seu pare però n’és obligat. En tots els encontres és assetjat per tal que li doni informació sobre la mare, utilitzant al fill per controlar la seva ex-dona. El pare cada cop està més embogit fins que perd totalment els límits. Una veïna evita un final tràgic.

La filla, en arribar a la majoria d’edat, decideix que no vol saber res del seu pare doncs la tracte amb violència i manca d’empatia.

Antoine possiblement pateix un trastorn de la personalitat però això no el fa menys responsable del mal que fa als demès. Un trastorn de personalitat no és considerat com una malaltia i és descrit com una manera de ser. Normalment aquests trastorns van acompanyats d’una gran falta d’empatia, utilitzen l’altre com si fos de la seva propietat sense tenir en compte els seus sentiments, perquè segurament ells no en tenen. L’altre és un objecte per l’ús propi; quan aquest altre és nega a sotmetre’s, és quan la violència pot arribar a traspassar tots els límits ètics i morals.

Per tot això, hem de prendre consciència que vivim en una societat força malalta. És cosa de tots lluitar per construir una societat més sana, on l’amor i el respecte substitueixi a la violència o abús.

Isabel Cavallé Miranda

Psicòleg clínic

Cap clínic Associació Amaya

2 Comments

  1. Cristina Bosch

    Quanta veritat!!!!
    M’ha agradat molt.
    Salutacions

    Cristina Bosch

Deixa un comentari