“Melancholia” El mal del segle

A finals del segle XIX, moments inaugurals de la psicoanàlisi, les consultes psiquiàtriques estaven plenes d’histèries. A finals del segle XX i principis del XXI, però, les histèries clàssiques són menys freqüents i, en canvi, la major demanda explícita que hem d’afrontar els treballadors de salut mental és el de les depressions i les seves diferents manifestacions.

El mot depressió descriu un concepte sovint molt vague, el qual cobreix realitats molt diferents. Podem distingir entre diferents significacions: pot referir-se a un símptoma, a una síndrome o també a una entitat nostàlgica, que és la significació que prendrem per entendre la pel·lícula que aquí tractem.

La crisi de melangia i/o el que la psiquiatria actual ha definit com a un subtipus de depressió major, es caracteritza per: la pèrdua del plaer en totes o gairebé totes les activitats, falta de reactivitat a estímuls que de forma habitual resultarien plaents, alentiment, pèrdua dels lligams socials, o culpabilitat excessiva.

Les crisis melàngiques són una tendència en determinades persones, les quals entren en estats on els costa un enorme esforç funcionar de forma acceptable. En alguns casos, no ho aconsegueixen. Aquest estat queda perfectament reflectit en el personatge protagonista del film que analitzem avui: Melancholia. Justine expressa aquest sentiment com quelcom que l’atrapa i l’impedeix “caminar” per la vida.

Melancholia, de Lars Von Trier, ens regala un excel·lent document que ens permet acostar-nos a aquest món tan complex. Res en aquest film és a l’atzar. Tota imatge, cada escena té una lectura precisa. El cartell del film, una imatge de Justine vestida de novia flotant sobre el cabal d’un riu, entronca directament amb una coneguda pintura de John Everett Millais que representa a Ofèlia, personatge fictici de l’obre de teatre Hamlet, de William Shakespeare. Aquesta imatge obsessiona a Lars Von Trier i és un motiu recurrent a la seva filmografia.

La figura d’Ofèlia apareix com una dona trastornada, embogida a causa d’una sèrie de desgràcies que fan que el seu món interior s’ensorri, desencadenant-se llavors una sèrie de reaccions estranyes. Finalment, tot plegat porta a la mort d’Ofèlia, relacionada directament amb el suïcidi a casa de la tristesa i la bogeria que ha sofert.

La pel·lícula s’obre amb un pròleg de disset plans rodats a càmera lenta i que ens avança el desenvolupament i final de la història. Així doncs, no hi ha dubte ni sorpresa, i l’espectador sap exactament quin serà el final.

A l’igual que nosaltres, Justine sap el nombre exacte de mongetes que hi ha dins l’ampolla i que els invitats han omplert de manera aleatòria. Té la certesa sobre l’imminent final, la seva veritat és total, mentre la resta dubta i es deixa portar pel pànic.

La cinta està dividida en dues parts: Justine i Claire. Cada part correspon, com a mínim semànticament, a una de les dues germanes.

La primera part descriu la boda de la protagonista Justine, celebrada a la gran mansió del seu cunyat.

El que en un principi esperaria l’espectador d’una celebració d’aquest estil, una celebració càlida i alegre (pulsió de vida), es va convertint poc a poc en una sèrie de despropòsits.

La mare de Justine, Gaby, se’ns presenta com un personatge social, obertament hostil respecte a la boda i a tot el que signifiqui compartir sentiments. Les dues semblen compartir aquesta manera de ser.

El pare, Dexter, tolera i accepta els canvis d’humor de la seva filla, però apareix com un home inconscient que, a pesar que Justine li demana que es quedi, l’abandona.

Per altra banda, el cap de Justine, Jack, no para d’exigir-li un eslògan per una campanya de publicitat.

La parella amfitriona Claire i el seu marit John fan tot el possible per a que Justine sigui feliç, tot i que John no porta gaire bé els canvis d’humor i les excentricitats de Justine.

A mesura que transcorre la cerimònia, el caràcter depressiu de Justine aflora cada cop amb major intensitat i acaba per subvertir tot tipus de converses socials, alhora que es va sentint més i més atreta per la visió d’una estrella que veu al cel. El personatge va allunyant-se progressivament de la realitat que l’envolta sense possibilitat de retorn. Al final, Justine perd la feina i és abandonada pel marit i pel pare.

La segona part està narrada des del punt de vista de Claire, la germana de Justine. Després de l’experiència traumàtica de la boda fallida, Justine queda pràcticament desconnectada del món real. El desig és inexistent; per ella el món exterior està “mort”. A aquest fenomen se l’ha anomenat, en psicoanàlisi, “vivència de la fi del món”.

En aquesta part, Claire cuidarà de la seva germana. Clair és el contrapunt de Justine, és un ser connectat a la realitat degut a la seva imperiosa necessitat de seguretat. El seu món es veu trasbalsat en el moment que descobreix que un planeta és a punt de xocar contra la terra. Claire també es veu abandonada pel seu marit, que se suïcida al comprovar l’eminència de la catàstrofe.

L’adveniment d’aquest planeta, anomenat precisament Melancholia, coincideix amb el creixement de l’estat mental melàngic de la protagonista, caracteritzat per la pèrdua del sentit de la vida.

Justine és l’únic personatge que s’enfronta a la mort, portada per un desig de perdre’s en un estat anterior a la consciència, indiferenciat, i per una necessitat imperiosa d’escapar del buit insuportable (pulsió de mort). La col·lisió apocalíptica es pot llegir com una projecció de l’estat mental de la pròpia Justine, de qui la voluntat d’apartar-se del món és evident.

Freud, en Un caso de paranoia descrito autobiográficamente (Schrebrer), estudia aquest vivència de la fi del món. El malalt s’ha allunyat de les persones que l’envolten, del món, i de la investidura libidinal que fins llavors l’havia dirigit. Així, tot s’ha tornat indiferent i sense sentit per ell.

La fi del món és la projecció d’aquesta catàstrofe interior. El seu món subjectiu és el que s’ha ensorrat des que ell ha retirat del món el seu amor, en un procés dut a terme en silenci. El que sí que es fa patent de forma sorollosa és la seva reconstrucció mitjançant la labor del seu deliri com a procés de curació. Allò cancel·lat en el seu interior, retorna des de fora.

1. Lacan definirà la melancolia com una manera extrema de rebuig al desig per a no afrontar el risc que el desig comporta.

L’origen d’aquest film prové de la intenció de Lars Von Trier de plasmar diversos aspectes de la depressió severa, malaltia que ell mateix sofria quan va idear aquesta pel·lícula. És justament aquesta circumstància el que fa que aquest film, carregat de metàfores, representi un excel·lent document que ens permeti acostar-nos a un món absolutament desconegut i incomprès per molts.

La depressió es troba entre les quatre principals malalties causants de mort, juntament amb el càncer, la SIDA i les malalties respiratòries, i per sobre de les malalties coronàries.

Un adequat tractament psicoterapèutic, acompanyat en alguns casos d’un tractament farmacològic, permetrà (amb un alt percentatge) que el pacient pugui recuperar el desig, entenent que el desig és el millor remei per a qualsevol tipus de depressió.

“Una crisi del sentit és la condició necessària per a que quelcom nou aparegui.” Peter  Pal.