Grec 2017: El tigre de Yuzu
Amb l’excusa d’un encontre entre dos grans mestres de la cuina: Hiroyoshi Ishida i Ferran Adrià, Kaiseki Teatre construeix un espai on es confronten dos cultures, dos maneres de fer, dos maneres de pensar i de sentir, dos maneres d’estar en el món: l’orient i l’occident, representats per Toquio i Cala Monjoi.
Per una banda en Ferran Adrià amb el seu esperit d’oferir una gastronomia nova i creativa, explorant nous gustos per poder oferir i provocar la sorpresa als comensals amb nous descobriments. Per altre, en H. Ishida que intenta conservar uns plats preparats i cuinats on els comensals es retrobin en l’essència de la gastronomia japonesa que estaria basada en una tradició mil·lenària.
Què tenen en comú aquests dos personatges? Els dos, en el seu treball, hi posen l’ànima, posen el millor d’ells mateixos. Probablement és aquest procés creatiu-conservatiu gastronòmic on donen sentit a les seves vides i es realitzen com a subjectes.
La segona característica que comparteixen és que els dos es troben en un moment de crisi creativa. L’un marxa al Japò en un procés de recerca. I l’altre, encallat amb l’objecte, s’obra a quelcom de nou.
L’última escena dóna el sentit a tot el recorregut de l’obra: des de l’encontre a Toquio fins el desenllaç final a Cala Montjoi. Els dos es posen a treballar junts, cadascú amb la seva taula i fent coses diferents al començament. A mida que va passant el temps sembla que els moviments es van acompasant i van fent les coses més semblants, fins arribar a la culminació de l’obra on ambdós han anat evolucionant i acaben fent les coses igual, al mateix temps i més de pressa. Han creat una nova escola, perquè en tot el procés final són acompanyats per la resta de cuiners i/o ajudants, cadascú en la seva pròpia taula en una dança de mans i braços que es desenvolupa a un ritme trepidant.
Es podria dir que si l’un representava l’Heràclit en el “tot canvia res és” (creativitat i canvi), i l’altre representava la figura d’en Parménides on allò “que és, és i el que no és, no és” (l’ésser conservat amb la seva essència), aquest final representaria un sincretisme de les dues filosofies: en un mateix moviment, el que s’ha de conservar de la cosa antiga (essència) i el que ha d’evolucionar creant noves formes (ésser), permetent als dos cuiners un rellençament del procés creatiu.
