El estrés – 1ª Parte

(Esta entrada sólo figura en catalán por el momento)
Què és l’estrès i com ens afecta
L’estrès es pot considerar com una reacció física i emocional complexa.
La OMS defineix l’estrès com “el conjunt de reaccions fisiològiques que prepara al organisme per l’acció.” Però penso que aquesta  definició de la OMS se’ns queda molt petita.
És una paraula que ve de la mecànica, i que desprès la medicina la va incorporar. El la actualitat s’ha generalitzat i ha passat a  formar part del vocabulari popular.
Habitualment és defineix, només per els seus aspectes negatius. En realitat l ‘estres és en principi,  un mecanisme imprescindible per la supervivència, és un recurs que ens manté alerta en front els canvis del ambient que puguin suposar un perill per l’ individu o per un col·lectiu, i això permet anticipar els recursos necessaris per afrontar-ho .
Les persones relacionen l’ estès i activitat, però aquesta relació es incorrecte. Podem estar molt actius i tranquils i també podem estar molt passius i estressats.
El mon ha canviat canvia  i més que canviarà. Els motius per el que es va desenvolupar el mecanisme del estrés en el ser humà han canviat, els estressors de la vida moderna són molt diferents als que podien existir fa 1000 anys, son uns altres i moltes vegades no tenen res a veure amb la supervivència del individu.
Així dons les circumstancies i per tant  malalties actuals de la societat occidental solen ser molt diferents al que eren fa 1000, o 500 anys, cada època genera  les seves pròpies malalties.
Canvien els temps, les malalties i la manera de pensar i concebre el mon i  l’esser humà.

 

Antonio Damasio

 

El famós neuròleg portuguès Antonio Damasio en el seu llibre “L’error de Descartes”  ens parla del error del filòsof i matemàtic del segle XVII,   en separar cos i ment. El cos era cosa de la ciència i el esperit cosa de la religió o de la filosofia.En el mateix segle el famós filòsof Spinoza va propugnar la “identitat cos-ment”, en la que el procés cerebral i els estats mentals son un i el mateix, o diferents formes  de comprendre la mateixa  cosa.
René Descartes
                                      
Baruch  Spinoza
Però han tingut que passar segles fins que dos metges Weiss i en especial Engel van establir de forma convincent el model  biopsicosocial. D’acord amb aquest model , res existeix de forma aïllada i cada sistema es influït per la configuració dels sistemes a els que pertany.
George Engel
Abandonem un model reduccionista encaminat a identificar una única causa  biològica en el procés de emmalaltir  i apostem per un model on els símptomes poden ser entesos com fisiològicament multi-determinats.
En l’actualitat podem afirmar de forma contundent que les emocions i la personalitat causen un gran impacte en la nostre salut i en la pràctica totalitat de les nostres cèl·lules.
Incideix  significativament  en el nostre organisme i és el causant de que es  mobilitzin diverses hormones del nostre cos i parts del cervell. En front d’una situació d’estres podem tenir diferents respostes fisiològiques:  les pupiles s’engrandeixen per millorar la visió, l’oïda s’aguditza, la musculatura es tensa, la freqüència cardíaca i respiratòria augmenta de manera que la sang bombeja de forma més abundant i ràpida per tal de augmentar la arribada d’oxigen a les cèl·lules i afavorir la  resposta  al perill.  Per això la sang és dirigida a àrees prioritàries: el cor, pulmons, ronyons, fetge, músculs grans i el cervell.  Altres funcions no prioritàries en aquest moment, com la digestió i la circulació perifèrica son disminuïdes de forma dramàtica.
La relació amb l’estrès és molt diferent en el que se’n diu “ societat  benestar”,  que per els animals o poblacions en estat de pobresa.
Elements estressors:
-Estressors aguts.
 Per els animals la major font de estres són agents estressants físics aguts: un animal perseguit, ferit, amb gana són agents estressants i requereixen d’adaptacions fisiològiques immediates per seguir en vida, el cos està dotat per enfrontar-se a aquestes emergències. 
Un exemple en l’humà d’ estres agut podria ser  la reacció que devien patir el japonesos durant el període que va durar els terratrèmols i el posterior tsunami. (foto 6), o una noticia greu i sobtada com por ser la mort d’un familiar proper.
Aixì doncs l’estrès agut és el producte d’una agressió intensa ja sigui física o emocional, limitada en el temps.
Elements estressants físics crònics:
Quan l’estrès es presenta de forma crònica, no necessariament intens però de forma prolongada.
No tenir aigua i  haver de recórrer un llarg i a vegades  difícil recorregut podria crear un estres físic crònic, o treballar amb un martell neumàtic  també pot produir estres , o el tenir que cuidar durant molt de temps un malalt de alzeimer.  
No obstant les respostes de estres corporals o psíquics aguts o crònics   són en general  força adequades per enfrontar aquets estressors.
Es allò que es diu quan una persona te un problema greu tira i tira però quant la cosa s’acaba pot contraure una malaltia, cosa que en els animals no passa.
La tercera categoria de trastorns i es la que complica la cosa son els agents estressors purament psicològics.
Aquest un estres d’ invent recent i limitat a els humans dits “Benestants”.
 Els sers humans experimentem emocions molt intenses, que provoquen en el nostre cos un desgavell també intens. L’estrès psicològic es subjectiu, el que es estressant per una persona, no ho serà especialment per un altre. Aquest estès pot ser conscient o inconscient. L’origen del  estrès mental està  bàsicament: en las relaciones interpersonals,  frustracions , dependències  psicològiques, problemes d’autoestima preocupacions diverses reals o imaginaries, conscient o inconscients.  Activem durant mesos i mesos un sistema fisiològic que ha evolucionat per respondre a emergències agudes de tipus físic.
Aquesta  característica general va ser tinguda en compte per primera vegada en la dècada de 1930 quant el metge i fisiòleg Hans Seyle va concebre per pura casualitat el Síndrome del estrès.  
L’anècdota es força curiosa . El  Dr. Seyle era un metge  molt ingeniós però força inepte en el maneig de les rates de laboratori. A l’edat de 28 anys  va a començar a fer la seva carrera investigadora. Un amic bioquímic acabava d’aïllar una espècie d’extracte d’ovari i es va preguntar quins efectes podrien causar en l’organisme. Així dons el nostre Dr.  cada dia tractava d’ injectar la substancia  de manera, sembla ser,  un pel matussera: las rates li queien , les perseguia per la habitació i es passava mig mati darrera d’elles. Desprès de uns mesos Seyle va examinar les rates i va descobrir quelcom extraordinari: les rates tenien úlceres pèptiques, las gandules suprarenals molt grosses i els teixits del sistema immunitari reduïts. Estava encantat havia descobert els efectes del extracte ovàric.
Com era un bon científic va fer dos grups,  un grup de control a las que injectava una solució salina però sorprenentment els dos grups de rates patien els mateixos símptomes.
Desprès de molt reflexionar es va preguntar ¿què havia passat, que tenien en comú els dos grups? Finalment va arribar a la conclusió de  que el que  produïa la reacció física era el estrès al que el bon home les havia sotmès.  I es a partir d’aquesta anècdota que el Dr. Seyle va descobrir la punta del iceberg de les malalties relacionades al estres i es va dedicar a aprofundir en elles.
La resposta al estrès es pot posar en marxa, no només en front d’una lesió física o psicològica, sinó també davant de la expectatives, fantasies o temors subjectius i això és el mes sorprenent: un sistema fisiològic que s’activa  no només amb tot tipus de desastres, sinó per el  sol fet de pensar en ells o de llegir un llibre determinat. 
El neuròleg  abans mencionat  Antonio Damasio ens explica un magnífic estudi sobre el director de orquestra   Herbert von Karajan, segons el qual els batecs del cor del mestre s’acceleraven amb la mateixa intensitat quan escoltava una peça de música que quant la dirigia.   
Amb això volem dir que l’humà pot tenir els mateixos símptomes d’estres  a causa  sentiments o pensaments reals o imaginaris. Si algú passa molt de temps turmentat per sentiments de por, ràbia, ira, tensió , és molt possible que acabi malalt.
Ja que  activem les mateixes respostes fisiològiques que activaríem en front d’elements estressants físics agut o crònics.
Estrès i malaltia.
Són moltes les malalties psicosomàtiques produïdes, desencadenades o agarbades per l’estrès: inhibició del creixement, reducció de la activitat reproductora, el impuls sexual disminueix, s’inhibeix la immunitat del organisme, trastorns de l’aparell digestiu ( úlceres, diarrees, estrenyiment) ; disfuncions nutricionals i metabòliques; trastorns del sistema circulatori, trastorns articulars i musculars,  i per suposat, com agent provocador i  desencadenant de trastorns psíquics especialment la depressió, malaltia que desgraciadament augmenta de manera espectacular.
El component actitudinal
El tema ha instat a estudiosos de la personalitat a desenvolupar perfils psicològics de personalitat  que indiquen la predisposició a l’ estrés.

 L’estrès psicològic te relació directa amb la forma que cadascú te de veure el non i de reaccionar amb ell.  La societat occidental, en les quals es tenen cobertes les necessitats bàsiques, la reducció de l’estrès ve determinat pel grau de felicitat i autoestima de cada individu, així com per la susceptibilitat individual . En els països no desenvolupats tecnològicament, vuit de cada deu persones assenyalen que són feliços, a causa especialment als forts lligams afectius que els uneixen als seus familiars, sent menor així els nivells d’estrès. Segons Sapolsky, l’ésser humà pot patir pel que passa a altres persones o sentir inferiors davant persones que no coneixen però que són presentades com a exemples d’èxit. Aquesta transferència emocions en l’espai i en el temps, singularment humana, és una possible font més d’estrès

Isabel Cavallé Miranda
Març 2011

1 Comentario

  1. Sergi

    Poc a comentar perquè ja el tenia llegit però… enhorabona, ja veig que li comences a agafar el truc a l'edició i a posar fotos.

Deja un comentario