L’Ètica de l’Independentisme Català

Text  “Les polítiques del Narcisisme” Universitat Catalana d’Estiu 2017 http://www.uce.cat/responsive/UCE_2017.html

Anomenen el S. XXI, com el “Segle del Narcisisme”, utilitzant aquesta paraula com adjectivació d’un fenomen clau de la nostre contemporaneïtat; podem trobar multituds de titulars amb aquest significant:
-“La cultura del narcisisme”
-“El narcisisme epidèmia del nostre segle”
-“Patologies narcisistes”
-“Com tractar a un narcisista”
– “Com vèncer a un narcisista”
-…
A la xarxa hi podem trobar mes de 2.300.000 entrades, és un fenomen que està envaint els mitjans de comunicació i és que la societat es fa preguntes, ens interroguem.

Narcisisme, un significant que era pràcticament patrimoni dels psicoanalistes, concepte major, esglaó necessari i transversal en el desenvolupament de la personalitat que junt amb d’altres (Edip) ens marcaran las claus de la constitució del individuo i permetran esbrinar els camins i encreuaments als que s’ha de enfrontar un subjecte per poder construir-se adequadament.
Que pot ser allò adequat? En Sigmund Freud va pensar que un individuo sà, ben construït es un subjecte capaç de treballar i d’estimar i va conceptualitzar aquest significant prenent-lo de la mitologia grega, el mite de Narcís que representa l’amor per la imatge d’un mateix.
El narcisisme es construeix per les vies de l’amor, del respecte i del reconeixement que l’objecte rep de un Altre. La persona que no es depositària d’aquets dons o bé, els ha obtingut sense límits, segurament tindrà dificultats a la vida i especialment a l’hora de vincular-se amb un Altre.
Si bé el Narcisisme com a “fenomen” es imprescindible en la constitució d’un Subjecte aquest ha d’evolucionar per poder permetre la construcció d’un Subjecte sà, ètic o, dit d’altre manera, un subjecte en diàleg amb l’Altre.
Un subjecte sà, ha tingut que fer una renúncia narcisista a allò que creia ser, al pensament omnipotent, assumir quelcom de l’ordre de la falta. El narcisisme sà conviu amb la diferència i disposa de recursos interns per tolerar la frustració. Una raonable quantitat de narcisisme sà permet bascular la percepció individual de les pròpies necessitats en relació a les necessitats dels Altres.

Tots hem estat de ben segur testimonis d‘atacs perversos: a la feina (mòbbing), a la parella (violència de gènere), a la vida política o social.
Semblaria que ens hem acostumat a conviure amb aquest tipus de coses e inclòs són vistes com normals en alguns col·lectius; pots trobar a persones que diuen “eso es normal en los políticos” , sembla que hem extremat la tolerància fins a tornar-nos un tant indulgents. “Ja se sap”. Correm el risc de considerar, lo anormal com lo normal i que sigui assumit com hàbit o com model.
La ontologia i la filogènia ens permet transferir el desenvolupament de l’individuo al procés de formació de les societats, així dons el concepte de Narcisisme es transferible a qualsevol organització: Família, Comunitat, Districte, Província, País, Estat…

Característiques primordials de la relació perversa:
– La seducció perversa.
El pervers no ataca mai de manera frontal i sedueix utilitzant la mentida. La estratègia perversa no aspira a destruir a l’Altre, apunta a sotmetre’l poc a poc per mantenir-lo a la seva disposició. La cosa important és conservar el poder i el control.
– L’ús de la comunicació perversa, manipulació:

a/ Rebuig de la comunicació directa.
El pervers evita la comunicació. El pervers no diu res, però ho insinua tot.

b/ Perversió de la paraula
El discurs del pervers és voluntàriament imprecís, generador de confusió.
L’ús de la paraula per expressar quelcom diferent a allò inherent al seu significat és
una distorsió del llenguatge, constitueix una perversió del mateix i l’objectiu no és altre que la manipulació del pensament.
La paraula és poderosa i mai és neutra, sempre provocarà efectes en el que les escolta. Les elits polítiques i econòmiques les utilitzen per manipular i sotmetre a la ciutadania, especialment a través dels mitjans de comunicació.
Veiem alguns exemples de perversió de la paraula: el desmuntatge de l’Estat del Benestar es va anomenar en el seu moment “reformes estructurals”, el enriquiment obscè de certa elit s’ha anomenat “crisis”, a la privatització dels hospitals públics se l’ha anomenat “externalització” i avui l’expressió del govern de les Espanyes dient que el Referèndum de l’1 d’octubre és “un cop d’estat”.
La perversió del llenguatge, el sarcasme, la paradoxa, la desqualificació, la mentida, les actituds pasivo-agresives, els autoritarismes son un efecte de les societats totalitàries, fórmules que el pervers domina a la perfecció.

Característiques de la perversió Narcisista:
Un dels trets més significatius és la manca de sentit de responsabilitat.
Ens aturarem en aquest punt, i anirem una mica endarrere, marxem als anys 60.

La Hanna Arendt, fou filòsofa política alemanya de origen jueu, i una de las mes influents del segle XX.
El 1961, a Israel, s’inicia el judici a Adolf Eichman per genocidi contra el poble jueu en la Segona Guerra Mundial. Condemnat i executat en el 1962, en las proximitats de Tel Aviv.
Arendt va assistir com a corresponsal al judici i va observar atentament a Eichman, ell no es va considerar responsable de les morts, ell només complia ordres, ell nomes els va col·locar als trens. Personatge fred i semblaria que impertorbable.
Arendt va denominar a aquesta posició d’Eichman “La Banalitat de mal”. “Eichmann: era personatge mediocre. Eichman era pura i simple irreflexió i això és el que el va predisposar a convertir-se en el major criminal dels seus temps”.
La tesis era certa, però inacceptable especialment per el col·lectiu jueu: No era un dimoni, no era un monstre, no era un geni del mal, no, era un home que amb prou feines tenia personalitat. Era un perfecte buròcrata, un funcionari fet i dret. Que fos un home mediocre no el converteix en innocent, ni atenua gens ni mica, el caràcter brutal dels seus crims però que Hannah diagnostiqués a Eichhman de mediocre, no els va agradar, volien la imatge del malvat i no d’un babau.
El cas Eichmann dóna testimoniatge de les conseqüències tremendes que pot tenir la mediocritat en el poder. Eichmann era un imbècil, pura funcionalitat. El funcionari per excel·lència, com ell mateix ho afirmava.
La tesi d’Arendt apunta a la forma en què funciona el poder a l’era post-paterna, i això és quelcom que ens concerneix a tots en l’actualitat. És evident que les formes de control que el poder exerceix, fa que no sigui necessari ser un monstre per perpetrar actes monstruosos quan l’aparell burocràtic està en joc.
Hanna Arendt també ens va parlar del mal radical com aquell que té una intenció i sap perfectament de la pròpia immoralitat encara que digui “Que no en sabia res”. Eheinrich Himmler odiava als jueus i volia la seva exterminació.

Amb la manca de sentit de la responsabilitat també és habitual que el narcisista utilitzi la projecció com a mecanisme de defensa per el qual ell atribueix a altres, els defectes i les carències que li són pròpies, no hi ha sentiment de culpa en cap dels casos. Ex: La responsabilitat de la “crisi” és del poble per “viure per damunt de les seves possibilitats”, deien.

Altres autors de diferents disciplines estudien la qüestió narcisista. Els DSM4 qualificarà aquests trets de caràcter com trastorns de la personalitat, com allò pràcticament immutable en un individu.
Recentment dos economistes Norte americans Daron Acemoglu i James A. Robinson conceptualitzen el terme “Elits Extractives” referint-se a la societat. En el seu assaig arriben a la conclusió de que les societats fracassen a causa de la qualitat de les institucions polítiques. Els països que han pogut desenvolupar institucions inclusives , sotmeses a un eficient control social, han prosperat i els països en que han predominat institucions tancades a mans d’elits egoistes han tingut més fracassos econòmics.
A aquestes elits extractives també se les pot anomenar tòxiques per utilitzar un terme prou de moda.
Les actuals crisis financeres mostren la complexitat dels nous mecanismes de “extracció”. Els algoritmes, al servei de l’especulació a escala mundial, son mecanismes de difícil comprensió per la gent en general i que poden fer fallar tot el sistema, provocant situacions a llarg termini imprevisibles. En el segle XX en el que hem nascut i ens hem criat, es on sembla s’ha aconseguit la màxima expressió del que es va anomenar crueltat tecnificada. Els funcionaris del neoliberalisme, presentant-se com a únics salvadors, exerceixen la seva banalitat del mal imposant aquí i allà els seus plans econòmics.
Hannah diu: “Una de les lliçons que ens va donar el procés de Jerusalem va ser el allunyament de la realitat humana i la incapacitat de reflexió poden causar més mal que els mals instints inherents a la naturalesa humana”

A l’estat espanyol, més que elits extractives i ha hagut i hi ha castes extractives.
A nivell econòmic no es deixa que l’economia creixi lliurament i d’una manera lògica. Només un únic exemple de posar limitacions al desenvolupament econòmic: No tirar endavant el corredor mediterrani, que afavoreix directament o indirecta l’economia de tot l’estat espanyol, això ha estat i és un disbarat. Un altre exemple és el malbaratament dels diners públics: construcció de moltes vies i estacions d’AVE inútils o el pagament a empreses privades d’autopistes no rentables, Es podria fer una llista molt llarga, molt extensa; però ara no es la qüestió.
A nivell polític impedeix que les autonomies es desenvolupin seguint l’esperit que molts esperaven del nou ordre constitucional de 1978. I el més greu: No hi ha diferencia/separació entre els tres Poders de l’Estat espanyol. El poder executiu de l’estat espanyol s’imposa sobre el Judicial, utilitzant-lo com a arma de xoc, com a força coercitiva, contra els partits polítics que no pensin com ells, en lloc de dialogar per tirar endavant polítiques comunes més justes…
A nivell ideològic, es viu una regressió ideològica cap a un estat totalitari. Discurs únic.
A nivell educatiu s’ha reduït la filosofia de l’Ensenyament Secundari i s’intenta eliminar part de les Ciències Humanes per evitar que les futures generacions pensin i no tinguin criteris per poder triar, evolucionar, canviar.
D’acord als el elements d’anàlisis que hem mostrat, ens podríem preguntar per la personalitat del Govern de l’Estat Espanyol. Entraria dins de la qualificació de narcisisme patològic? Al començament semblava que es tractava de un problema conjuntural, un simple problema de relació amb l’Altre; però no, ens enfrontem a un problema estructural greu: per a ell l’altre no existeix, només existiria com objecte subordinat a ell i al seu servei.

I que podem dir de les víctimes? Res existeix sense la nostra participació.
Des de la meva opinió els catalans hem estat durant molts anys un tant passius i hem pecat de un excés de seny, els atacs exteriors han estat continuats hi ha hagut un cert conformisme, sotmetiment o potser certa posició masoquiste.
En la actualitat, crec que el poble de Catalunya ha canviat la seva posició, ha crescut demostrant ser un poble dotat d’un narcisisme sà, això vol dir que avui els catalans sabem valorar el que som i el que tenim, saben i sabem que la nostra autoestima es l’adequada, ens sentim orgullosos de la nostra manera de ser, per el nostre caràcter i per un gran sentit de pertinència, amb una llengua diferenciada que ens determina amb una determinada visió del món i amb un talant i una estètica reconeguda.
Tenim el suficient narcisisme sà per valorar i defensar el que tenim. Oberts al diàleg, acollidors, proactius, emprenedors, valuosos, no estem ja disposats a ser devorats per elits mafioses e irresponsables.
La única sortida, si no es vol defallir ni formar part del problema, és marxar, separar se d’aquesta malaltia perniciosa. Potser de lluny els podrem ajudar; però la qüestió important ara és no caure més infectats per aquesta epidèmia.

I per acabar, el narcisisme patològic promou la divisió, el narcisisme sà inclou al Altre i aquesta es una de les claus de l’èxit d’un país. Els moviments socials de oposició son els espais adequats per propiciar certa recuperació de protagonisme que permet la recomposició subjectiva. Els actes de resistència que representin un tall, una intervenció que posa límits a aquest altre devorador permet aquesta recomposició.

Carles Puigdemont: “Catalunya ha estat i és terra de pau i no deixarem que una minoria acabi amb la nostra manera de ser forjada al llarg dels segles”

Isabel Cavallé Miranda

Bibliografìa:

perversió de la paraula http://isabelcavalle.com/la-mosquitera-o-la-perversion-de-la-palabra/?lang=ca

Hirigoyen, Mª France (1.999): EL ACOSO MORAL. El maltrato psicológico en la vida cotidiana.
Kernberg, Otto (1.975): Desordenes fronterizos y Narcisisme patològic.
Arendt Hannah (1963): Eichmann en Jerusalen: Un estudio sobre la banalidad del mal
Daron Acemoglu i James A. Robinson: “Por qué fracasan los paises: los orígenes del poder, la prosperidad i la pobreza”,